Que lluny queda Brussel·les del soci

Joan Segura, responsable d'oli d'oliva FCACOPINIÓ Joan Segura
Consell Rector FCAC (1992-juny 2014)

En tinc molt bon record, de Brussel·les. Va ser dels primers viatges que vaig fer com a Federació i com a Confederació estatal, per parlar de la PAC a la Comissió Europea. Era a principi dels anys noranta, hi anava sol, sense parlar l’idioma i amb un pilot d’adreces a les mans… Aquí començava tot.

I també quan anàvem a Madrid en cotxe o en tren llitera, que sortíem a la una de la matinada per ser a les reunions que començaven a les vuit del matí. Les decisions que es prenien llavors eren molt diferents i l’actitud de l’Administració vers al sector, també. Teníem molta influència. Recordo reunions potents al Ministeri, quan el ministre es podia trobar amb ramaders i pinsaires i conjuntament decidíem si s’obrien les portes a la importació de cereals.

Avui, potser per la globalització o per la divisió de les competències o simplement per l’evolució que ha fet la societat… s’ha perdut el contacte, les reunions s’han refredat, la resolució en la de presa de decisions a nivell polític ha desaparegut. Vaig arribar a la Federació en representació d’Actel i he estat cap de branca de cereals, de fruita seca i d’oli. Tinc molt present la lluita de la PAC, quan demanàvem un mínim de 300 euros per hectàrea d’ajut a la olivera buscant l’equilibri territorial i vam fer jornades arreu d’Espanya.

També l’empenta del sector i de la societat en general. El començament de les OPA’s, la negociació per transportar cereal de Castella a Catalunya que no es va arribar a fer per un tema de preu, quan vam aconseguir salvar el sector de l’oli després de les gelades de 2001, les discussions de la llei de cooperatives, les seccions de crèdit, el desembarcament de l’oli etiquetat als restaurants… i, sobretot, la bona relació entre els companys de consell rector, que he considerat una de les bases principals.

Sempre he defensat la Federació dels petits, que es va crear perquè les cooperatives de menys dimensió tenien necessitat de representació, i també he mantingut que, en el món cooperatiu, cal defensar al soci i a la seva empresa, la cooperativa. Estic content d’haver pogut participar en aquest projecte i haver aconseguit, juntament amb altres pagesos i membres del consell rector, convertir aquesta Federació en el que és avui. Vivim de gent que lluita pel sector. Una part molt important de la defensa del cooperativisme agrari es fa als despatxos de Barcelona, Madrid i Brussel·les. No s’acaba tot anant al tros, i de vegades no tenim prou consciència de lo important que és la tasca de representar. La gent de pagès no ens hem de menystenir. La nostra carrera no s’estudia a la universitat, però la nostra feina és bàsica perquè som els qui proporcionem aliments a la població, i per això hem de ser molt presents al Parlament. Necessitem dedicació.

Cal recuperar la il·lusió i perdre la por imposada. Sense donar-nos compte, la burocràcia (papers, papers) ha anat ofegant la veu del sector agrícola, del pagès, del ciutadà. L’Administració ha abandonat el sector. Però els pagesos no ens hem de sentir acovardits. Al contrari, hem de prendre consciència de la força que tenim. Lo pagès ha d’entrar en els consells rectors i és aquest pagès qui ha d’anar a la Generalitat, al Parlament, al Congrés dels Diputats, a la Comissió Europea. Lo pagès ha de ser on ha de ser, i ha de marcar les directrius.

Els consells rectors no podem dir sí a tot, perquè tenim el compromís de mirar per aquells que ens han donat la confiança, per aquells a qui representem, encara que sigui difícil buscar equilibris que acontentin tothom. Per tancar el cercle, aquest pagès necessita un equip tècnic potent, que li proporcioni dades i arguments per defensar les seves necessitats. Polítics i tècnics, els uns sense els altres o els altres sense els uns… perdríem la partida.

D’aquests vint anys m’emporto un sentiment boníssim. Si tornés a néixer, voldria tornar a venir. Sempre he volgut el sector, he après molt de molta gent i he estat molt orgullós de representar la Federació arreu. També ha estat un orgull, per a mi, ser president de la Confederació de Cooperatives de Catalunya. Sé que no totes les maneres de fer són iguals, i sento si alguna vegada he pogut molestar algú, però ha sigut amb la intenció de defensar cent per cent al productor i cent per cent a la cooperativa.

Si faig balanç, estic satisfet d’haver estat on he estat, d’haver fet el que he fet i ara… marxo de vacances.