La sal pot matar: la prohibim?

Josep Lluís Escuer, responsable de subministraments de la Federació de Cooperatives Agràries de CatalunyaOPINIÓ
Josep Lluís Escuer, subministraments FCAC

Encara que sembli mentida, aquest argument -que, des del sentit comú, no té gaire sentit- és una de les alternatives que estudia la Comissió Europea a l’hora de definir criteris per eliminar determinades substàncies de la consideració de producte fitosanitari, útils en l’àmbit de la sanitat vegetal.

Damunt la taula, tenim l’amenaça d’una nova i severa reducció del nombre matèries actives amb acció fitosanitària, quan ja tenim un dèficit general d’eines de control que és veritablement preocupant en molts sectors.

Des de fa temps que la Comissió Europea treballa per millorar la regulació sobre els “disruptors endocrins”, una d’aquestes paraulotes que defineixen certes substàncies químiques que interfereixen en els sistemes hormonals i que poden causar efectes adversos per a la salut i el medi ambient.

És totalment lògic que no puguin usar-se substàncies actives quan hi ha l’evidència que poden provocar un dany real. Però, en canvi, no estem d’acord en què només pel fet que una matèria activa pugui tenir la consideració de disruptor endocrí esdevingui el pretext per eliminar més fitosanitaris del mercat sense un criteri científic global; és a dir, sense valorar la relació causa-efecte, sense tenir en compte el veritable risc d’aquest mal, sense avaluar l’exposició sobre la població i el medi ambient, sense conèixer les dosis d’ús…

I és que cal diferenciar entre perill i risc. Tornem al titular d’aquest article. La sal comuna que utilitzem tots per cuinar pot arribar a ser molt perillosa. Depenent de la quantitat que en prenguéssim, fins i tot podríem morir sobtadament. Però això no és justificació suficient per prohibir-la, ja que sabem que no comporta cap risc si la utilitzem amb moderació.

La mateixa Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària (EFSA) ha dit que els disruptors endocrins podrien ser tractats com la majoria de substàncies químiques (cosmètics, detergents, medicaments …), valorant els impactes en la salut i el medi ambient des de la base del risc i l’exposició.

Així doncs, després de detectar el possible efecte negatiu d’una substància (identificació del perill) hauríem de considerar la seva potència, avaluar el risc en condicions tant de laboratori com de camp i tenir també en compte la relació entre cost i benefici per tal de prendre decisions amb una base científica sòlida.

Des d’un punt de vista agronòmic, la reducció de fitosanitaris fomenta l’aparició de plagues, malalties i males herbes resistents i, per tant, aquesta situació esdevé una amenaça per al sector productor i pot contribuir a empitjorar la competitivitat de l’agricultura europea en el mercat agroalimentari mundial. Perquè, per sort o per desgràcia, fora de la Unió Europea no s’és tan estricte en l’autorització de fitosanitaris.

I aleshores és quan entrem en una contradicció preocupant perquè, si moltes de les substàncies actives que ja han estat retirades de la producció agrària europea es continuen utilitzant en països tercers, per què importem productes alimentaris d’aquests països?

Estem en un contrasentit que sembla que apunta a una certa irresponsabilitat vers als consumidors europeus i una gran hipocresia en l’acció política d’Europa.