El model porcí cooperatiu, en joc

Ramon Armengol, cap de branca de ramaderia i llet de la FCACOPINIÓ
Ramon Armengol, cap de branca de ramaderia i llet FCAC

El sector cooperatiu ramader compta amb una gran quantitat de professionals que hem demostrat, al llarg dels anys, una ferma voluntat de continuar la nostra activitat i davant  situacions pèrdues recurrents, ens hem resistit a llençar la tovallola, entre d’altres raons, pel fort compromís amb el territori on vivim i que es materialitza en les contínues inversions realitzades, que tenen en la recent adaptació al benestar un dels exemples més costosos.

Ara però,  el gran repte és mantenir-nos competitius en el mercat, de manera que les cooperatives realitzem ingents esforços per incrementar la nostra eficiència, essent la sanitat un dels factors on és cabdal incidir, especialment en granges de mares i de cicle tancat, les quals precisen d’una  protecció sanitària especial davant les conseqüències nefastes que es poden derivar de l’entrada d’una malaltia. Malgrat les explotacions de truges disposen en la seva majoria d’un alt nivell de bioseguretat, la seva vulnerabilitat és latent per l’excessiva proximitat a explotacions veïnes, majoritàriament d’engreix, que poden transmetre patologies amb l’entrada d’animals de múltiples orígens.

Blindar la sanitat és clau per preservar el nostre model productiu, i així ho venim reclamant a l’Administració sense haver obtingut fins al moment cap compromís en ferm. Una normativa com la d’ordenació ramadera ha de ser l’eina que permeti dissenyar el model ramader que volem com a país.

Les condicions d’equilibri ja fa temps que s’han trencat sense que ningú hi faci res. En els darrers 10 anys, el cens de reproductores s’ha reduït a Catalunya un 15%, mentre que l’engreix ha variat el mateix percentatge però en sentit positiu. El rati de 6,3 porcs d’engreix per truja ha passat a ser del 9,4. Catalunya, que agrupa el 28% del cens total de l’estat,  tan sols posseeix un 24% del total de reproductores, mentre que Castella-Lleó, amb un 13% del cens, en mares n’agrupa un 16%. Són dades que conviden a la reflexió i indiquen una tendència cada vegada més accentuada de fugida de granges de mares cap altres comunitats autònomes, amb conseqüències com el trasllat d’animals vius a llargues distàncies i la sagnant pèrdua d’un model de molt més valor afegit, ja que requereix més llocs de treball i demanda més serveis veterinaris, genètics, tecnològics, etc.

És un fet significatiu que a Catalunya, mentre un 78% de l’engreix es troba en regim d’integració, el 75% de les granges de reproductores són de propietat. En aquest grup hi som molts productors de cooperatives, que ens caracteritzem per tenir un estret lligam al nostre territori que ens fa ser especialment respectuosos amb l’entorn, que ens agrada prendre les nostres pròpies decisions i que sobretot, no ens deslocalitzem. Aportem sens dubte un model molt més transparent, proper, estable i sostenible de producció porcina per al país, que cal preservar abans no sigui massa tard.