Amb qui s’ha d’emmirallar el sector porcí?

 ramon-armengol_ramaderia-i-llet-fcacOPINIÓ
Ramon Armengol Ramaderia i Llet FCAC

Per primera vegada, enguany hem usurpat a Alemanya la primera posició en producció porcina.

Mentre que el líder fins al moment va registrar una caiguda del 2,8% l’any 2015, nosaltres vam créixer un 6,8%. Aquesta conquesta ha estat fruit d’un procés lent, però continuat, per estar present en els mercats internacionals. L’increment del nostre cens ha anat paral·lel a les exportacions xineses, tot i que es manté la importància dels enviaments europeus a països com França, Itàlia i Portugal.

Som líders en producció porcina a la Unió Europea

Sens dubte que la globalització també afecta el comportament del sector. Només a Catalunya, on es concentra gairebé la meitat de la producció d’Espanya, es produeixen 1,6 milions de tones de carn de porc a l’any, de les quals un 65% s’exporta.

Davant les previsions d’increment del consum en els propers anys a Àsia i Amèrica Llatina, el sector ens preguntem si seria prudent decréixer i deixar a mans d’altres països aquests mercats que tant ens han costat de guanyar.

No és suficient amb mantenir-nos competitius, sinó que hem treballar de manera sostenible i hem d’apostar per la dimensió, la verticalització i la innovació contínua

Analitzant el nostre liderat, ens adonem que tenim un model de producció inexistent a la resta d’Europa, basat en grans empreses molt ben preparades a nivell tècnic i empresarial i amb capacitat financera per fer front a conjuntures adverses. Pel contrari, els ramaders menys dimensionats es troben atrapats en la manca de rendibilitat i de liquiditat quan hi ha una crisi.

En aquests entorns hostils, els ramaders associats a cooperatives constatem com el fet d’estar sota el paraigües cooperatiu és clau per mantenir la nostra continuïtat.

El nostre model de producció tanca el cicle amb un control sobre totes les fases, des de les matèries primeres fins al bestiar, arribant en alguns casos al consumidor final. Un model que cal posar en valor com a garantia de qualitat, sostenibilitat i vinculació al territori.

De fet, no és casual que mantinguem contactes amb col·legues francesos, entestats a analitzar i debatre el nostre model: volen saber com hem aconseguit mantenir els costos a ratlla, malgrat tenir el pinso més car d’Europa.

Cap a on anem…

No sabem fins quan perdurarà la nostra hegemonia, però estem convençuts de la necessitat de perseverar i mantenir la nostra viabilitat. Per això hem treballar de manera sostenible, la clau perquè el nostre sector deixi de ser qüestionat.

Però incrementar la sostenibilitat no té perquè implicar un cop de fre, sinó tan sols un viratge de l’estratègia. De fet, fa anys que les cooperatives estem invertint en gestió de dejeccions ramaderes i estem segurs que el nostre model es generalitzarà, propiciant que les males praxis acabin quedant fora del sistema.

I és que tenim clar que, malgrat la feixuga legislació europea, els estàndards europeus de seguretat alimentària i sostenibilitat són una fortalesa davant el mercat mundial.

No obstant això, també hem de ser conscients que guanyar eficiència ha esdevingut una obsessió per als ramaders perquè es treballa amb marges molt estrets que dificulten afrontar possibles circumstàncies adverses.

Veient les dificultats que travessen els ramaders francesos, danesos i belgues –que fins fa pocs anys eren el nostre model- potser ens hauríem de començar a emmirallar en allò què s’està fent a l’altre costat de l’Atlàntic, on cada dia es guanya més competitivitat gràcies als nombrosos avenços tecnològics en àmbits com la genètica i la biotecnologia.

Caldria imitar els productors nord-americans en la seva aposta pel dimensionament, la verticalització de la cadena i la innovació contínua.